Que lluny ens du l'amor

Ens vam trobar i vam ser present total,
el clar espetec gloriós de l’aquí,
l’ara precís de la pluja tocant
sense tocar les fulles amb els dits.

Vam enfilar-nos als arbres del bosc
ple de ciment, i vam ser dos ocells
que fan el niu enmig del llamp i el tro,
i hi estan bé, i els dies van caient.

L’amagatall, colrat d’un cel serè,
era un tresor, un déu desconegut,
i a poc a poc, ben orfes de perquès,
no érem només el joc del jo i el tu.

Érem molt més, i tot el que vindrà,
som ben bé allò que hem alçat amb petons,
els fonaments cosits en un passat
que mira lluny, que lluny ens du l’amor.